“Era una dona madura, guapa, elegant, educada de bona família. Parlava somrient molt, amb un gest una mica forçat, que semblava més donat a les bones maneres que a l’alegria...”
Entre altres coses i quasi com si res, digué: “ahir al vespre el meu marit quasi em mata”. Ho diu amb un to neutre, sense angoixa, sense ràbia, sense sorpresa. I el justifica dient: “no és que em volés matar però de vegades es descontrola, m’insulta, em crida coses horribles, trenca objectes que sap que m’agraden molt o coses de la meva feina. Després se sent molt malament i em diu “zorra, mira el que m’has fet fer”. Jo em callo i espero que se li passi. Però a mi no se’m passa. Les paraules em fan molt de mal i em segueixen fent mal durant molt de temps...
No sempre és així -continua-, quan està bé és molt simpàtic, divertit, culte i amable. Els seus amics l’estimen molt. Només amb mi té aquests atacs, de vegades penso que jo dec haver fet alguna cosa per provocar-lo, però no sé que és...
Sense adonar-se aquesta dona descrivia les tres fases de la violència en el síndrome de la Dona Maltractada:
- La fase d’acumulació de tensió, on l’angoixa i l’hostilitat van en augment.
- L’episodi agut on aquesta tensió explota en violència i
- La “lluna de mel” quan l’home es penedeix, demana perdó i promet que mai més tornarà a passar. Però al cap d’un temps tot comença de nou.
Li explico que el que li està passant és violència de gènere i és delicte en el Codi Penal. Ella em mira horroritzada, com si no em volés entendre. Riu, jo no. Es fa el silenci i comença a plorar. Es calma i la seva expressió queda entre abatuda i esperançada. Comença a explicar un llarg rosari de situacions de maltractament emocional al llarg dels seus vint-i-cinc anys del seu matrimoni. I com a sorpresa per a mi afegeix: aquesta vegada m’he espantat molt, fins ara no m’havia mai pegat.. bé alguna vegada m’havia llençat coses, un cop una botella i una altra un llum però com les vaig poder esquivar, no va passar d’aquí.
Tot i que sembla molt trist la víctima no li dona gravetat al que li està passant ni el perill que corre. I continua dient: “una no se separa per aquestes coses, a més, penso que ell em necessita...”
Aquesta violència que està patint aquesta dona i que no és conscient sí queda reflectida en la seva imatge: presenta tics, al·lèrgies, mals de cap, un lleu tartamudeig i una llarga llista de medicació on predominen els “calmants pels nervis”.
Amb la seva explicació van apareixen els sentiments típics de les dones maltractades: impotència, por, culpa, vergonya, sensació d’estar presonera, idees suïcides, sentir que està embogint i no sap perquè. La ràbia encara no ha aparegut, apareix més endavant.
Miro a aquesta dona i me n’adono que per la meva experiència totes les dones que he vist tenen històries diferents però totes tenen en comú que han aprés que no tenen dret a defendre’s i que confonen amor amb submissió, però malgrat el conflicte de lleialtats que té, sembla decidida a confrontar i sortir-se del que li està passant. Sap que no està sola, que, per desgràcia, hi ha moltes dones en la seva situació i està disposada a lluitar. Amb ajuda pot iniciar el camí de la seva recuperació, un camí llarg i dolorós però que al final, segurament, se’n sortirà i podrà tenir una nova vida.
